Fa temps, des de abans de l'estiu que volíem donar-vos la segona part de la entrada "MOLTA VIDA", però crec que és en moments com aquest (quan tornem a la feina, els crios tornen al cole, quan ja no recordes les vacances), que és quan n'hem d'aprendre a valorar-ho tot. El text que teniu a continuació l'ha escrit completament la Rosa, i l'hem volgut respectar tal i com és; desitgem que us emocioni tant com a nosaltres i que us doni una petita empenta per a ajudar-vos a seguir en el camí!!!
Hace tiempo, desde antes de verano, que queríamos dar la segunda parte de la entrada "MUCHA VIDA", pero creo que es en momentos como este (cuando volvemos al trabajo, los niños vuelven al cole, cuando ya no te acuerdas de las vacaciones), que es cuando hemos de aprender a valorarlo todo. El texto que tenéis a continuación lo ha escrito completamente Rosa, y hemos querido respectarlo tal y como es; deseamos que os emocione tanto como a nosotros y que os de un pequeño empujón para ayudaros a seguir en el camino!!!
----------
“ Tothom diu que no estic sola, però jo em sento molt sola … sento una soledat immensa, que ningú no pot omplir ni tapar.
Tinc ganes de trencar un munt de coses, per treure’m la ràbia que sento, RÀBIA molta RÀBIA !!!!!
Necessito destruir com em sento destruïda per dintre, no hi ha rés sencer, tot s’ha esmicolat i no trobo manera de reconstruir-me, ni tant sols de començar, suposo que encara queda quelcom dins meu sencer i no m’he trencat del tot, suposo que és això el que no em deixa començar-ho tot de nou ….. “
Això era el que sentia aquell dia de febrer del 2011, feia pocs, molt pocs dies havia sigut el meu aniversari, i ja el vaig celebrar amb la sospita del que em varen confirmar els metges, “Càncer de Mama“, uuufffff … quina paraula …. “Càncer“ una paraula que esgarrifa, que fa por, molta por, que t’encongeix, et fa petita i que no saps com afrontar-la, només hi ha una cosa pel cap, una puta pregunta, que ningú, ningú pot contestar, ni els experts més experts …. PER QUÉ ???????, però no és un perquè jo, és un perquè en general, un perquè en aquesta època, que la ciència i la tecnologia estan tan avançades encara patim aquesta malaltia, una societat que ha aconseguit enviar un aparell a Mart, que ens comuniquem a l’instant, estant a milers i milers de kilòmetres, PER QUÈ existeix aquesta malaltia ???
Però aquest sentiment va desaparèixer als pocs dies, el vaig canviar per un sentiment de JO PUC, això no podrà amb mi i tant que no, i no va poder, no el vaig deixar, i quan t’asseus davant d’un professional que et diu “Rosa, el teu tipus de càncer només fa tres anys era mortal, però ara ja no ho és”, perdoneu l’expressió, ACOLLONA, però de veritat de la bona…. Vaig saber donar la volta a la truita, i si em sentiu parlar, sempre, sempre, sentireu de la meva boca, que estic agraïda, però molt agraïda per donar-me l’oportunitat de lluitar a aquesta malaltia, gràcies a ella, he fet molts canvis a la meva vida, canvis familiars els primers, i els més importants…. canvis de sentiments, canvis de veure i viure la vida, perquè de VIDA, només en tenim una i jo, la vull VIURE, i la VISC molt diferent a la que tenia, perquè sabeu una cosa??? Estic VIVA I M’ENCANTA ESTAR VIVA.
----------
No olvidéis darle al “me gusta” de nuestro proyecto para estar siempre al día: http://www.facebook.com/SomComSomFoto
Si vols saber més del nostre projecte, visita'ns a
somcomsomfoto.blogspot.com
instagram.com/somcomsomfoto
